Des de els inicis de la dècada de 1970, El Museu Agricola de Puçol, nom que va rebre el museu en un primer moment, va començar a recollir i conservar peces, en la seua majoria eines i eines de cultiu, donades per part del veïnat de Puçol, i de les familes del alumnat. Aquestes primeres peces foren la pedra angular per el posterior desenvolupament del projecte e imprescindibles per l'estudi del món de la vida tradicional del lloc.

Al llarg d'aquestes cinc dècades, el museu ha recollit prop de 100.000 peces, que han passat a formar part de la colecció del Museu de Puçol. Una part important d'aquestes donacions ha aplegat a les nostres instal-lacions a partir dels vehicles particulars dels donants. Altres vegades, degut al gran volum de la donació o les grans dimensions d'una peça en qüestió, l'equip del museu es desplaça, després d'haver contactat previament amb la persona donant, i s'encarrega de la seua recollida.

Hem visitat les cases de molts veïns i veïnes de la ciutat i del Camp d´Elx i ens hem vist en tota mena de situacions. Hem recollit peces, més o menys interessants, que acaben per exposar-se tard o d'hora, però aquelles tessitures en les quals ens hem vist i que anys després recordem entre riures també formen part de la nostra pròpia història com a Projecte.

Per compartir alguna d'aquestes anècdotes, recordo una de les primeres vegades que vaig acompanyar als meus companys a la recollida de donacions. Arribem a un edifici del carrer Benito Pérez *Galdós i vam accedir al portal de l'edifici acompanyats del donant. La peça que anàvem a recollir era a la terrassa, així que el primer que vaig fer quan vam accedir al portal, i m'imagino que els meus companys també, va ser buscar l'ascensor. I com no… per a sorpresa de tots, no hi havia. Així que, mentre pujàvem per l'estreta escala, l'home ens anava contant que l'edifici es va planificar en el seu moment com un hotel, però que finalment el projecte no va quallar i els apartaments es van vendre com a habitatges individuals. Arribem a la terrassa, que comptava amb una espècie de traster comunitari, plantejat a l'origen com a quart de rentada de l'hotel, al qual la comunitat de veïns pretenia donar un nou ús. La peça a recollir era una rentadora (o això record) industrial dels anys seixanta, pensada per a tota la bugada de l'edifici. Quan el donant va obrir la porta del traster i vaig veure la grandària d'aquell atuell metàl·lic, vaig pensar en el matí que ens esperava. La primera imatge que es va formar al meu cap van ser aquelles estretes escales que acabàvem de pujar. Ja em suava el front abans de començar. Afortunadament, el meu company, qui gestiona la recollida de donacions, va desestimar aquella rentadora davant la impossibilitat de baixar-la a peu de carrer.

Una altra anècdota més recent va succeir al carrer El Salvador. Visitàvem l'antiga botiga de teles Teixits Castanyer, acompanyats per un dels seus últims propietaris, José María Peral, per a estudiar la logística que havíem de portar quan tornéssim per algunes peces. El local mantenia l'essència del que va ser en el seu moment, perquè pràcticament va mantenir el mobiliari original fins al seu tancament l'any 2013. Una vegada vist el local, la visita va continuar a la casa de la família, situada en els pisos superiors. L'originalitat dels seus acabats era fascinant: els seus paviments, els antics taulells de la cuina, el seu pati interior…; l'entusiasme de la situació em va convidar a explorar aquest últim. Vaig obrir un finestral del primer pis que donava accés a una galeria superior, que recorria el perímetre del pati gairebé íntegrament. Després de fer tres passos cap a l'interior de la galeria, el cruixit del sòl i el moviment sota els meus peus em van despertar d'aquell entusiasme. Vaig pensar amb rapidesa i vaig retrocedir sobre els meus passos amb la cura que no havia tingut en entrar. No vaig respirar tranquil fins a arribar a l'interior de l'habitatge. Va ser en aquest moment quan vaig observar que moltes de les esquadres metàl·liques que suportaven la galeria estaven partides i oxidades. Sincerament no sé com el sòl no va cedir sota els meus peus després de veure l'estat en el qual es trobava…

Malgrat aquesta sèrie de contratemps, que finalment no van ser, l'esforç val la pena per totes aquelles donacions que passen a formar part dels fons del museu. En molts d'aquests desplaçaments, el volum de peces és tan gran que no hi ha temps per a poder veure tot el que carreguem en la furgoneta. Ha passat que, després d'inspeccionar la donació en les instal·lacions del museu s'han trobat peces molt interessants. Una vegada gestionades i incloses les peces en l'inventari, es decideix la ubicació d'aquestes. Cadascuna de les peces que rebem pot ser exposada en alguna de les seccions en les quals es divideix el recorregut del museu o conservada en algun dels nostres magatzems. Allí romandran amb la resta dels fons, a l'espera de formar part de la nostra pròxima exposició temporal.

Autor: Borja Guilló, tècnic del Museu Escolar.